Sigles i significats

TIC: Tecnologies de la Informació i la Comunicació

TAC: Tecnologies per a l'Aprenentatge i la Comunicació

jueves, 18 de noviembre de 2010

Sobre la "locura" en nuestra sociedad.


 Esta reflexión surgió tras conocer a Bruno, un chico que vive en las calles de Madrid. Lo había colgado en principio en mi blog personal, pero teniendo un maravilloso espacio como es este blog , he decidido compartirlo con vosotros.
Bruno lo perdió todo, y  busca trabajo sin cesar, pero a más tiempo pasa, más dificultades encuentra. No lo contratan y sigue fuera de un sistema corrompido por  políticas económicas y sociales que cada vez nos hunden más y nos solucionan menos problemas.
Bruno, me hizo reflexionar sobre todas las cosas que tenemos y no valoramos, sobre lo poco que nos separa de estar en su misma situación, y sobre cómo es vivir sin nada.
Me dió por pensar en la locura de mundo consumista en la que vivimos y como ésta nos afecta en nuestra manera de actuar y de pensar. Además me hizo acercarme más a la realidad de los "sin techo" y sentirla cercana. Todo educador ha de enfocar su práctica poniéndose en la piel de sus usuarios, y es esto lo que más nos cuesta, en muchas ocasiones. Os dejo, sin más preámbulos, con mi reflexión.

"Curiosidad entre tantas que nos dio la vida, que al buscar algo de locura ocurra que el amor es una patología que nos deja a ciegas la razón.  Curioso que sea el corazón el que nos guía hasta el abismo de la nada con su velo trasnochador. ¿Estaremos todos locos o simplemente dejamos mucho tiempo abierto el grifo y se agotó el tiempo para reciclar un atisbo de cordura en este mundo que derrama un vaso vacío?¿Por qué tantas veces el amor y la falta de éste, o el descubrimiento cruel de que no siempre existe, va unido a la locura y ésta va arrastrando la muerte absurda que tanto nos disgusta? Y lo más desastroso, nos hemos despreocupado totalmente de la necesidad del ser humano de ser amados. Esto hay que matizarlo, amar a los demás,  como colectivo, como valoración de las cualidades que todo ser humano alberga, conlleva alcanzar un tipo de amor propio que nos hace felices. Amar al prójimo, esa frase que suena tan cristiana, y que va perdiendo peso con el paso de los años en nuestra sociedad, tiene el único fin de hacer feliz a los demás, para ser felices nosotros mismos, en el acto de desprenderse, de hacer el bien en el otro...A esto quería llegar.

¿Y dónde vemos que falta esto? Hoy en día falta amor en cualquier parte, pero sobretodo en la educación. Falta amor por la vocación en los educadores, falta desprenderse del egocentrismo profesional, falta amor en las instituciones, falta amor en las familias, falta amor en la política, falta amor universal y "universalmente". Y diréis a santo de que viene, que yo os hable con tanta ñoñeria. Quizás sea una tontería, pero el otro día paseando por la castiza ciudad madrileña, mirando a las personas que pasaban cerca de los considerados "pobres" que viven en la calle, me dí cuenta de que en las caras de las personas que pasaban cerca de ellos había de todo menos amor: desprecio, ignorancia, zozobra, burla, asco, repugnancia, miedo, terror, angustia, culpa, rechazo, perdón, malicia.

Algunos cedían un donativo económico forzados por una situación  social que les sobrepasa. Nadie les dió un abrazo o se sentó a hablar con ellos. Sí, ya sé que no es su trabajo, pero no todo es trabajo en la vida. La gente va del trabajo a sus casas, ignorando una realidad que les acuchilla los ojos, y les enmudece los oídos. Aunque llevan gafas "del cerca" evitan pararse a leer la noticia del día, que está en cada calle y en cada esquina.
Y yo me pregunto: ¿Quién puede concienciar a ese rebaño de gente que llega puntual a sus muchos quehaceres y olvida que hay personas que se han quedado en la ignorancia y el olvido  de sus vidas rutinarias para siempre?

El trabajo es una cárcel, de la cúal quién escapa, se deja las llaves para siempre dentro de su casa. Es libre para vagar, pero no es libre en el mundo...Son vagabundos, a conciencia, errantes del sistema. Y el sistema los condena, y la gente los enajena al más sútil (sútil porque suena raro que alguien se fije en este detalle bochornoso) y ligero abandono: el de la falta de amor por las personas que se encuentran en la situación de no tener hogar. Nadie se plantea: podría ser yo.

Hablé la noche pasada con una persona, de la qual quedé profundamente admirada, que vivía en la calle, sin tejados que le protegieran de la lluvia ni del frío ni del calor. Tampoco de la gente que pasa  y pisa por sus casas, que opina y destruye dignidades, que mira al otro lado, que les sonríe, que les aparta, que les menosprecia, que les produce curiosidad al mismo tiempo que miedo. Con los prejuicios habituales, que aúna el descubrimiento de algo que habita en un sitio recóndito de nuestras huidizas vidas al manicomio consumista, creí que su vida era un calvario. Que la locura envolvía su calendario. Las horas se acababan al mismo tiempo que a a veces llenaba su gorra. Aún y así su sonrisa dibujaba un aspecto optimista, y las bromas no le faltaban para los paseantes ajenos a su situación. Pasan unas cuantas chicas disfradazadas de discoteca y alcohol: "Buenas noches princesas, tengo el Ferrari aparcado, ¿os doy una vuelta?" Las chicas ríen repletas de vida, cargadas de historias que son ajenas a ese inhóspito mundo. Dos horas más tarde, pasan y se acuerdan. Una moneda más, una moneda.

Descubrí que nosotros nos quedamos sin valorar la luz de una farola que se enciende cada noche, que nos quedamos sin luces, sin ideas, que nos acecha la duda en cada escalón, que nos escondemos y hacemos oídos sordos cuando suena el chaparrón. El humilde servidor al que escuche el relato de sus días pronosticó el final de un sistema que no se sostiene por ninguna parte. Un sistema que nos atrapa, que nos hace aparentar lo que no somos, que nos hace vivir una locura desenfrenada, uniones disparatadas al dinero, matrimonios de por vida con una casa de la que no terminaremos de pagar su suelo. Eso si, no nos avisaran por refinada megafonía de que nunca antes ha sido nuestro.

 ¿Y no es acaso eso una terrible venganza demoníaca? ¿No es acaso un castigo por dejar creer a los locos, a los reales, los que nos acechan por el telediario,  que ellos no metieron la pata? No apelo a la razón para buscar un sentido a mi discurso, ni siquiera el pensamiento alega a un final conclusivo acerca de todo esto. Si nos adentramos en laberintos fascinantes, encontraremos la salida alternativa que puede no ser la que nosotros creíamos. 

Es una locura no ser conscientes de lo que nos rodea, no dejar que los locos nos den lecciones de “verdadera” racionalidad. Dejar que el mundo funcione por ley natural, dónde cada persona fluya por su camino,  respetando cada esquina y escuchando las voces sabias que no actúan por el que dirán. Y si nadie tiene derecho a decidir por los demás, que deje de esconder la mano, y se quite piedras de encima que les hagan más libres de la razón aprendida.

Decidido, todos deberíamos probar en nuestras carnes la locura, pero quizás nos sentaría bien alejarnos de nuestra mentira, que también es de una gran necedad: la de considerarnos dueños del conocimiento, de nuestras casas, de nuestra  vida. Sin coherencia no hay sensatez que valga. De lo que se deduce que el mundo está fatal de la cabeza, perdido en su complejo laberinto de ecuanime estupidez."

Ana

NOTA A PIE DE PÁGINA: No déjeis de leer el siguiente blog. Hecho por personas de la calle para comunicar la realidad sin más tapujos que los que os queráis poner en los ojos: http://lacasasintejado.blogspot.com/"

jueves, 7 de octubre de 2010

Expectatives de l'assignatura


Expectatives? Buf, això sona molt díficil de predir...La principal expectativa és comprendre el món de les tecnologies, i treure'n profit a les classes. Altres serien:

Aprendre coses que no conec sobre les TICs i les TACs. Viatjar en el temps, per tal de descobrir els vells remeis e inventar noves solucions amb la tecnologia aplicable al treball socioeducatiu.

Saber com comunicar els nostres coneixements als altres que no els tenen. Establir ponts d'enteniment i de entreteniment a les classes per tal de poder transmetre en aquesta sintonia quan nosaltres ens dirigim als subjectes de l'educació.

Construir, en el fons una manera de ser i d'actuar en relació als altres, construir-nos i enriquir-nos personalment i professionalment. Conèixer experiències amb TICS del món de l'Educació Social.

I perquè no...Passar-nos-ho molt bè!

Aquest pot ser un gran viatge i per tant hem d'estar ben atents de no dormir-nos! 

Próxima Parada: L' Aprenentatge!

BON VOYAGE!

Ana


Avui estic penjada

amb La Pegatina

miércoles, 6 de octubre de 2010

TECNOAUTOBIOGRAFIA (o com explicar que abans no existíen els I-Pods)

Abans (O de com la meva mare em va posar en antecedents, per recordar-me lo fàcil que és la meva vida)

La meva mare, nascuda l'any 1948, que es inmigrant digital de les de tota la vida, m'explicava que abans no tenia rentadora. Ella que a més és andalusa fins a la médula, i de poble "a mucha honra, de paso sea dicho", m'explicava que quan es va casar i li van regalar una rentadora no volia rentar amb ella, perquè no estava acostumada "i feia molt de soroll". Dies després plorava d'alegria, mentre escoltava en la ràdio "Los Seriales". La meva mare va plorar tambè, un segon cop, al acabar-se la famosa novel.la "AMA ROSA". Tambè era una gran aficionada al "1,2,3: Responda otra vez". La televisió funcionaba per aquelles époques grises en blanc i negre i només hi havia una cadena de televisió. Els meu germà, que tambè és un "inmigrant digital" i ja té un fill "nadiu/Einsteincito", va rebre la seva primera bici, la qual recorda com un símbol de la seva infància, encara que poc li va durar: un día la va desmuntar i va esparcir les peces per tota la casa en una mena de escondite psicotrónic. Les peces es van barrejar i després no va saber on anava cadascuna. 

 (Primeres ràdios)

Tot era molt més auténtic en aquella época, la vida transcorria a un ritme lent i estable, cada matí sonaba el despertador (o potser el gall en les zones més rurals). Lo millor de tot això es que quan anaven en metro/transport públic no havien de soportar el "momento discoteca/fiesta rave" del incívic de torn....

Igualment..van ser temps especialment complicats per les tecnologies, tot estava en procès, res havia acabat de conformar-se....

El día 4 de juny de 1990 una "nadiu" veia com el món es transformava en quelcom més digital que humà, els trens Talgos convivien fraternalment amb trens d'alta velocitat: el primer AVE es va construir just l'any de les Olímpiades a Barcelona (1992), i anunciava una nova era tambè al món de les comunicacions, del transport. Anunciava una era dominada per la efimeritat, el zapping, els mil canals televisius, els primers ordinadors doméstics, el teléfon que et pot localitzar allà on siguis. Aquells que havien viscut altres époques on tots els tràmits i afers pràctics de l'hogar suposaven un gran desplaçament, diuen amb gran raó: "què fàcil ho teniu els joves d'avui dia, encara us queixareu!". Per a altres: som uns bandarres, i uns vagos que fem cul davant de l'ordinador. 
Pero, amb això no hi havien comptat: a mi m'agrada molt jugar a fútbol, i això es una altre tipus de tecnologia, organitzativa , i ... ben sana!


Ara (O de com la tecnologia domina la meva vida)


La tecnologia ha dominat la meva vida desde que vaig nèixer. He vist un munt de tecnologies transformant-se i fent-se cada cop més efectives i incidents a la meva vida. Sóc una "nadiu" en tota regla. M'agrada conviure-hi dia a dia amb totes les tecnologies que em fan la vida més fàcil, encara que d'altres em semblen inútils, ja sigui perquè ofereixen solucions per a problemes/necessitats que potser no tenim i ens les creen, o perquè no són gens efectives, com per exemple les diverses solucions de les fires ambulants que fan crèixer el cabell, o que curen tota classe de malalties. De petita el descobriment tecnològic que més em va entusiasmar va ser el Tamagotchi, estava tot el día enganxada a ell, fent-li de mare massa prematura. La meva mare el va amagar un día, farta del meu nerviosisme infantil: 
"- Mamá, mamá no entiendo porque siempre se me muere!Yo siempre le doy de comer, y siempre está triste aunque juegue con  él." 
Crec que va ser una decissió de lo més acertada: ¿Quants traumes infantils ha pogut crear aquesta joguina de Lucifer?

El tamagotchi vermell dels mil dimonis.


La meva primera bicicleta, tambè em porta bons records, tenia quatre rodes, i era rosa i tenia molts dibuixets. Un día em van treure les dues rodes de darrere i...alehop!: ja sabia anar en bici. Sempre me he preguntat perquè quan em van treure les rodes de darrere sabia anar i abans no, em va saber greu que no valoressin els meus grans esforços per anar d'un costat a un altre sobre aquesta máquina meravellosa...

Las "pelis" de Disney, eran tambè una de les coses que recordo amb especial felicitat. Els dissabtes pel matí despertava el meu pare perquè m'encenguès el vídeo (VHS), i em possès la meva cinta preferida "La Bella i la Bèstia". Era el moment gloriós del dia.
Després va venir el primer DVD, però jo recordo amb nostalgia aquelles primeres cintes, les quals em vam mostrar el món cinematográfic per primera vegada...A més a més, quan es feien malbè es podía treure la cinta magnètica de dins i fer diverses manualitats amb ella...Això era la mar de divertit per una nena de 6 anys!

VHS
DVD


En aquesta época dels sis anys recordo que vam començar a tenir les primeres classes d'informàtica,  iamb el Windows 95 vaig fer els meus primers "pinitos" amb l'ordinador. A casa no vaig tenir ordinador fins els 13 anys, però estava en contacte casi cada dia. Abans les pantalleseren pesades i ocupaven mig escriptori, els ratolins tambè tenien uun diàmetre major als d'ara i no eren inalàmbrics. Les torres tambè eren gegants. Ara les pantalles són planes (igual que les de la TV), i les torres molt més lleugeres. Quasi tothom pot accedir a tenir un "ordinador portàtil", i fins i tot podem tenir-ne dos o tres. Fa uns anys el que en tenia un, es podia sentir afortunat. 

Tambè vaig viure el canvi de moneda de la peseta a l'euro. A ma mare li va costar molt acceptar aquest canvi, i encara es queixa de que amb les pesetes viviem millor i gastavem menys. A mi l'euro em va agradar, sobretot les calculadores de conversió que van sorgir a aquella época. Encara en conservo una!

Ara, cada cop avancem més i més. Tot sembla apuntar a un avanç cada cop més gran, díficil d'imaginar que ens portaran de nou en uns anys, quan ja sembla tot intentat i inventat. Primer va ser el móvil, el primer móvil era gran i tenia antena, després la antena va desaparèixer i cada cop eren més petits i lleugers. El meu primer móvil va ser un Nokia 3310, el que més m'agradava d'ell és que tenia jocs com "Snake", quin vici! De videojocs no em vaig tenir molts perquè jo era més de jugar al carrer, m'ab¡vorria molt estar davant d'una pantalla, però recordo la Game Boy amb jocs com Tetris i la Game Boy Color amb el Mario Bros i els Pokémon. Tambè vaig tenir la SEGA, que poc va durar amb la sortida al mercat de la Play Station. La PlayStation ha marcat la nostra generació, amb un munt de jocs que van anar millorant els seus gràfics  i van anar fent-se més complexos i més variats. Jo he tingut la Play1 y la Play2, reconec que m'agrada jugar en companya, sino no sóc capaç de tirar-me hores davant de la pantalla televisiva, exceptuant amb el joc "Els Sims", el qual va tenir la seva época daurada quan jo tenia 11 anys. Crec que m'havien de desenganxar del sofà perquè deixès de jugar!

L'esperit dels primers mòvils.

La música és una part molt important de la meva vida. M'aplico la frase de Nietzsche a diari , aquella de "sense música, la vida és un error". Ho faig tot en música desde que era ben petita, i sóc una gran aficionada a la ràdio. Vaig veure com el meu estimat walkman va  evolucionar en discman, el discman en mp3, el mp3 en mp4 e inclús mp5 (mai he entés molt la diferència entre aquests dos...). Ipods, Iphones, Macbooks i demès artilugis "súperpros" dominen la esfera tecnològica. Encara que aquests no arriben a l'abast de tothom. Admeto que jo mai he tingut Ipod i sóc feliç. En canvi no puc viure sense l'Spotify, tinc un munt de llistes, amb cançons tan bones com aquesta:





Em sembla bastant curiós, que enmig de tot aquest vertigen imparable de nous productes tecnológics que dominen i colapsen el gran mercat, causant una competència que debilita les possibilitats dels petits invents de petites empreses, encara subsisteixin les formes de tecnologia simbólica. Jo sóc creient i per a mi és molt important que les tecnologies de la informació no desmarquin aquestes altres tecnologies simbóliques, com la creu cristiana. Per a alguns informátics i tecnofílics, potser l'ordinador tambè s'ha convertit en una espècie de simbol cultural d'una época, però jo m'aferro a la meva tradició  i les meves creences i no vull perdre-les, encara que respecto i tolero (sense compartir el pensament  prejuiciós que  molts cops acompanya les crítiques a aquests tipus de símbols)  qui no les vol seguir.

I ara...El móvil em desperta cada matí, obro la nevera, em faig l'esmorzar, fico les tostades a la tostadora, la llet al microones, encenc la televisió mentre esmorzo, a la vegada que encenc l'ordinador i miro que hi ha de nou al Campus Virtual (si hem de ser sincers, el primer que miro es el correu de Hotmail i el Facebook).  Miro tambè l'altre blog que tinc, del meu costat més artístic, pel qual ara mateix per falta de temps s'assembla a un escenari de película western on passa la típica bola del dessert. Mentre em vaig preparand el mp3 amb els "cascos", per anar fins al metro amb la banda sonora de la meva vida. Com veieu en l'espai d'una hora he pogut utilitzar cinc tecnologies artefactuals diferents, i quan arribo a classe o al treball segueixen estàn presents...

Dintre d'uns anys rellegiré aquesta entrada buscant que és el que ha quedat de tot això. No sé com ens diràn a nosaltres les noves generacions, però aquí en deixo una mostra de la tecnologia de dos époques....Disfruteu-la.


Us deixo amb un vídeo d'un Talgo dels anys 90, que va marcar una época de les comunicacions terrestres: BON VIATGE!

TIC TAC, aquest viatge durarà tota la vida!









Ana